5.1. Temàtica.
5.2. Significat
El cubisme busca nous cànons universals de bellesa d’acord amb la sensibilitat del segle XX. Totes les esperances que els artistes havien dipositat en la societat industrial i les seves consecucions queden fetes trossets amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Durant de anys del surrealisme i l’antiga mitologia grega readaptada al context mediterrani del segle. Amb això introdueix una sèrie de personatges deformes que manifesten tant el desplegament d’una desbocada sensualitat con la inutilitat d’una conducta racional davant l’ascens del fascisme.
L’aiguafort Minotauromàquia és un clar exponent del desenvolupament d’aquest món de fantasies en una imatge surrealista. Algunes figures fantàstiques, en què s’enllacen aspectes fantàstics, eròtics i violents, es repeteixen obsessivament.
Esclata la Guerra d’Espanya, i una localitat basca, Guernica, és bombardejada per l’aviació nazi. Aquest esdeveniment actua de detonant moral perquè Picasso abordi l’encàrrec de realitzar un immens mural per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de l’any 1937. Encara que directament inspirat en un fet històric específic, el Guernica culminarà el procés de creació iconogràfica picassiana dels anys trenta entorn de la brutalitat i la irracionalitat de la humanitat. Evita qualsevol referència específica al lloc de la tragèdia , a l’agressor, al marc polític en què es desenvolupa o als moderns mètodes de guerra. Picasso, en mostrar de fons les innocents víctimes de qualsevol guerra, apuntala el seu dolor sobre els sofriments dels no-combatents. Aquest mural es converteix en l’al•legoria antibel•licista per excel•lència.
Picasso es a negar a explicar el simbolisme de les figures del Guernica. Un vent impetuós que corre de dreta a esquerra les arrastra. Una dona, atrapada en una estructura en flames, aixeca angoixosament els braços a l’ aire. Altres dues figures femenines es llancen al centre de la tragèdia com en peces per un destí de follia. Un cavall - el seucos compost per un collage- és travessat per una llança i fa un renill de mor. Per sobre de tot apareix la llum d’una bombeta i la mà de la dona que sosté un fanal. Tradicionalment simbolitzaria la llum de la raó, però ara en la seva inutilitat ens mostren l’ absurditat del progrés d’ aquest segle. A sota hi ha esbarriats per terra fragments d’ un home que sosté a la mà una espasa trencada i una flor, epíleg de la visió victoriosa del cavall cavalcant per sobre d’un mort, tan típica en l’art occidental . La impassivitat del toro de mirada inquietant revela l’ambivalència d’una figura tractada sempre com a agressora i que ara també té connotacions de víctima. Finalment el desesperat gest convuls de la dona amb un nen - el futur- mort als braços, que mostra les dents en un inútil i impotent crit. Sembla com si Picasso hagués convocat aquí tots els seus fantasmes per passar revista, una última revista, a l’infern actualitzat. Imatge postrema, resum i panoràmica final del horror real. Això que clama aquesta obra no té gènere, ho trobem en el fons mateix de les pors dels homes i de les dones del nostre segle.
Tècnicament l’ artista utilitza els recursos estètics del cubisme tractats amb tal violència que el transcendeixen en un aire de gran expressionisme: els tràgics ulls dels personatges, immutablement oberts davant l’horror; els pits, descoberts a l’aire en busca de calor; les boques dramàticament obertes, de les quals surten petites dagues que acompanyen el crit esqueixat; els braços i els peus dibuixats amb un traç vigorós, a la manera de profundes cicatrius, i amb unes articulacions convulses i antinaturals.
Cromàticament, Picasso usa negres, grisos i blancs en diverses tonalitats. Aquesta radical pobresa de colors és el marc adequat per a remarcar el dramatisme d’aquest immens fris. En un rectangle negre i blanc, Picasso ens presenta la carta de dol del nostre temps. Com a les tragèdies clàssiques tot el que estimem és a punt de morir. Per això era necessari que fos resumit, com la fusió dels grans comiats, en quelcom d’inoblidablement bell.
El Guernica marca el final d’un altre cicle en la producció picassiana. La tristesa és la disposició del pensament més propícia a la profunditat. Picasso ha tornat a comprovar que el dolor rau en el fons de la vida. Però la violència no té fi. Hi havia encara tanta por al vandalisme contra aquesta obra que fins fa poc temps solament podia ser contemplada darrera d’una gran urna a prova de les bales: en condicions semblants a les de la guerra..
